Tombant històric

L’any 1714, amb la fi de la guerra de Successió a la corona espanyola, va significar per a Catalunya, com també per al País Valencià i les Illes Balears, un tombant històric: d’un sistema confederal en el conjunt hispànic es va passar a una subordinació al centralisme castellà.

Felip V i els seus successors van anar imposant un model jacobí, imitat de l’Estat francès, procurant homogeneïtzar políticament, econòmicament, culturalment, lingüísticament, etc. tots els territoris sotmesos al mateix monarca.

Aquest procés s’accentuà amb les dues dictadures del segle XX. Acabat el franquisme i retornada la democràcia (finals dels anys setanta) hi hagué un consens general per a intentar superar el centralisme mitjançant l’establiment de l’Estat de les autonomies i el reconeixement de les «nacionalitats» històriques. Així Catalunya obtingué un Estatut d’autonomia que li deixava respirar una certa llibertat i li permetia d’administrar-se ella mateixa fins a cert punt.
Amb el pas de les dècades, però, aquesta autonomia no es desplegà suficientment i hom tenia la impressió que es quedava estreta. Per això, ja entrats en el segle XXI, el Parlament de Catalunya elaborà un nou Estatut autonòmic que, en el fons, tenia un caire confederal. Però aquest nou instrument legal fou retallat pel Parlament espanyol i, després, novament retallat pel Tribunal Constitucional. Això provocà un gran malestar entre els catalans, que s’expressà en una multitudinària manifestació, a Barcelona, el juliol del 2010.

Simultàniament, s’anaven notant entre la població els penosos efectes de la crisi econòmica del Regne d’Espanya i d’altres estats i s’anava prenent consciència de l’espoli fiscal, juntament amb altres tractes discriminatoris, a què era sotmesa Catalunya. Això dugué a la grandiosa manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 a Barcelona, en què un milió i mig de persones seguien ja clarament una pancarta que deia: «Catalunya, nou estat d’Europa». Rebutjada, al cap de pocs dies, pel govern de Madrid una proposta catalana de «pacte fiscal», el president de la Generalitat de Catalunya convocà eleccions legislatives per a finals de novembre, eleccions que probablement duran a una majoria parlamentària sobiranista que intentarà convocar un referèndum d’autodeterminació.
Hem arribat, doncs, a un altre tombant històric. Es tracta, en principi, que Catalunya —seguida, en la mesura en què ho vulguin, del País Valencià i de les Illes Balears— sigui lliure d’escollir el seu destí i que, d’una forma o altra, vegi totalment respectada la seva identitat nacional. Ja sabem que costarà, perquè arrosseguem unes inèrcies seculars. Per això cal que tots els catalans estiguem a l’alçada dels moments que vivim. Necessitem molta unitat entre nosaltres mateixos, necessitem molta lucidesa, necessitem tacte, paciència, tenacitat. A més, no podem descuidar, en aquests moments i en els que vindran, l’atenció a la situació lingüística, que continua essent precària i que no es resoldrà pas positivament per art d’encanteri. Més que mai, ens cal la militància lingüística que des de Llengua Nacional hem anat reclamant en diverses ocasions. «Ara és l’hora, catalans, ara és l’hora d’estar alerta!»